I torno un altre cop...

I buscant-me a mi mateixa de nou, ensopego amb un gran desordre. Calaixos oberts, documents enlaire, cartes sense obrir, també sense enviar...

I torno a buscar allò que mai he tingut, quelcom que he imaginat algun cop, però que mai he pogut palpar. Ja no són somnis el que vola per la meva habitació, sinó realitats (de vegades paral·leles), i torno a pensar, i a recordar; i el record em posa nostàlgica, però també em fa sentir viva. 

Quants cops hauré caigut, et preguntaràs. Molts. Però sempre hi ha hagut la mateixa flama al meu interior, les mateixes ganes de florir, de veure el món amb els ulls d'una ignorant amb unes ànsies boges de conèixer la sensació de viure i morir a la vegada.

I et seguiràs preguntant si continuo sent jo. O si sóc una altra persona. O si potser m'han segrestat els alienígenes i m'han convertit en el que sóc ara. Doncs bé, la resposta la trobaràs sempre als meus ulls.

I quan els miris fixament i sense cap mena de judici, podràs veure que continuo sent la mateixa.

https://coherencias-incongruentes.blogspot.com/2012/06/miradas-desde-el-iglu.html

Estiu

Visc dels records de somnis impossibles.

De les nostres bussejades.

L'aroma del teu coll només llevar-me. 

Quelcom que floreix als meus llavis.

Corro entre la pluja buscant les paraules.

Tanco els ulls imaginant que tornes.

I torno

Maleïts dies grisos, sempre recorden el temps perdut i el futur incert. De fet, per molts plans que tinguis, només són esbossos d'una irrealitat paral•lela.

I ara em ve a la ment allò que em deien de que mai dic res i penso en si realment és cert i tenen raó, i si no sóc més que un derelicte a la deriva.

El temps que passa

Un gir insospitat em fa tornar a tenir ganes d'escriure't.

T'he trobat molt a faltar; ja fa temps que pensava en tu i la teva figura inhumana. Quan em mires em sento desprotegida i conec el teu anhel de descobrir els meus somnis més profunds. Ja fa temps que em rondava la idea pel cap, però encara no sé si és massa aviat per explicar-te tot allò que no pots comprendre.

Sé que m'ajudaràs a continuar ensopegant en les mateixes pedres, i sé que tot i així, després, em donaràs la mà, m'aixecaràs i em diràs que havia de passar.

T'he trobat tant a faltar petita...

Ja sóc aquí. Un altre cop.

Els ulls que ho veuen tot

El que veig i el que no veig mai. El déu que se suposa que ho ha de veure tot. L'aigua que surt de la font a totes hores. L'univers que no veiem, i l'univers que sempre ens observa. La mala sort que ronda el meu camí. La teva mà que ja no torna. La felicitat estreta i invisible. La pluja que et recorda. La mare que no ve i que necessites. Les petjades de la meva història que es desfan davant del vostre somriure. Tinc molta por, i creus que sóc valenta. I ho sóc, però només quan em jutgen.

No puc

Ja t'ho vaig dir que no podria. Em costa recordar aquell somni que tot just s'anant difuminant amb el pas del temps. L'univers encara riu... I ara ja has marxat, no pots tampoc gaudir d'aquest final.

A partir d'ara, d'avui, d'aquest instant de soletat potser, qui sap, puc arribar a prometre que poc a poc escriuré el desenllaç de la nostra història. Torturada.

No se escribe acaso sobre las casualidades

Delimitant així la nostra essència i reduint-la a uns pocs caràcters. Ni tan sols sé on ets. Ja no formes part de les meves molècules i fa temps que no et segueixo pels passadissos de la meva perversa consciència. Però sempre hem viscut de les casualitats Horaci, sempre ens hem alimentat de les restes de la roda de la fortuna. Tu, tan rialler i tan pertorbat; buscaves el moment precís per fer-me feliç.

La sorpresa de trobar-te bufuant sobre el meu clatell i clavant la teva mirada incisiva sobre els meus genolls febles; la por de no tornar a veure't per la penombra que deixen els pins del recinte emmurallat, castell de inicis i de finals. Pots imaginar-te el què intento dir-te en poques paraules?

¿No es como solíamos hacer, escribiendo sobre las cosas que nos pasaban día tras día, la vida que pasaba y tú, que ya no estabas?, ¿no se vive acaso de los recuerdos más profundos de nuestro recorrido por este quimérico sendero?

I saps que si vols pots comptar tots els no que vaig deixant mentre segueixo delirant.